|
Del siglo XIX se tiene que destacar principalmente a dos hijos de la villa, Francisco Coll y Zanuy que fue médico militar. Se le concedió la Cruz de Isabel la Católica por sus servicios durante la epidemia del cólera. Fue director de una clínica en Cuba, y médico de Alfonso XIII. También estuvo condecorado con la Cruz Blanca del Ejército llegando a ser general. El otro personaje a destacar fue el religioso franciscano José Coll Mola, que ingresó en el colegio de Escolapios de Tamarite para más adelante estudiar derecho en Barcelona. Ejerció en los juzgados de Boltaña para después ocupar un convento de misioneros franciscanos, donde recorrió la Tierra Santa y Marruecos.
== Economía ==
== Fragments i troballes històriques importants i alguna que altra veritat incomoda ==
“Alcampell apareció como "Campell" en el archivo de la Corona de Aragón desde 1495 a 1646, debido a que Tamarite y a sus poblaciones llegaron repobladores de Urgel, del Pallars y Barcelona, lo que explica que la lengua de la comarca fuese y sea actualmente el catalán”.
Sobretot aquest últim paràgraf ho constatem com una traïdoria potser inconscient, però subtilment encaminada en la pràctica a difuminar si no esborronar per el futur, la mateixa rel de les nostres essències, si a hores d’ara encara no esta fet. Doncs, si l'origen primigeni era català i estava en l'any mil fora de dubte, i avui 2010, segueix estant-ho, no és de rebut ni cal tenir en compte aquesta última "perla", almenys, en el sentit que el seu autor pretén donar-li. Doncs, si va haver repoblació ja en aquells temps, cosa que ignoro, en cap cas va ser i d'això estic segur, amb altra llengua que no fos l'autòctona, és més, les propietats del Comte d'Urgell arribaven fins a les mateixes parets de "Osca" en l'any 1412, cosa que sabem amb certesa i a propòsit del Compromís de Casp. Per tant, afirmar que va ser repoblat per catalans un territori que sempre va ser i encara avui, segueix sent, "català en les seves essències”, és com a mínim tendenciós i no s'até a la realitat antropològica.
I derivar-ne de tot plegat, una catalanitat importada, es molt més que una impostura. Es, un altra castellanada més!
És més, posats ja a proclamar incomodes veritats, diguem-ho clarament i amb orgull, que la persistent i reiterada repoblació castellana posterior, ni en mil anys va assolir els seus objectius.
Tots els que no creiem en les "bondats" del creu i ratlla i repudiem, la falsa arquitectura històrica de cartró pedra, que des de temps de Ferran d’Antequera, estan entestats a implantar-nos els castellans i que tossudament xoca com una ona dia rere dia, any rere any, pels segles dels segles amb els esculls de la realitat que a hores d'ara, en ple XXI, a pesar de tants d’esforços en va per la seva banda, la catalanitat intrínseca, no solament d’Alcampell sinó de tota la comarca. Com d'altres pobles i comarques d’Aragó que sofreixen des de fa massa temps, la imposició administrativa i funcional del castellà que com una llosa tot natiu porta adossada al llarg de la seva vida en detriment, de la seva llengua mare i cultura original. Fins al punt, d'haver de justificar quotidianament i de forma altament vergonyant per a la personalitat y salut mental dels natius que davant qualsevol visitant, acaben denominant les seves variants idiomàtiques com “chapureau” , terme aquest, com veiem imposat també per els castellans.
Vaig dir en el seu moment i mantinc, que el dany crònic d'aquesta invasió i imposició lingüística en tota La Franja de Ponent fou tan immens, que resultaria difícil de quantificar en tota la seva envergadura a dia d'avui, si de demanar indemnitzacions es tractés.
En el cas d’Alcampell, simplement analitzant la gradual despoblació i la seva inèrcia, es pot comprendre l'abast total que aquest segrest o negació dels orígens ha suposat.
Cap poble pot saber amb certesa capa on es dirigeix si ja ha oblidat d'on ve.
La salut d'un poble, la seva longevitat, queda greument amenaçada després d'un Parkinsongate.
Tants anys de jotes baturres imposades i tant de pregó en castellà, no ens van fer ser més “maños”, encara que certament van entelar els nostres orígens i potser, ennuvolar-nos seny i raó.
Però deixant aquesta quotidiana realitat de costat i reprenent la història, voldria afegir algunes dades fins aquí obviades, que per a mi són molt clarificadores.
Corria el segle XI i concretament en 1081 , quan Alfonso VI va desterrar al Cid per qüestions que no vénen al cas, però que precisament per això, aquell cavaller castellà anomenat Rodrigo Díaz de Vivar va recalar a Saragossa. Després clar, que intentés sense èxit oferir els seus serveis al “Cap d'Estopa” que es com en deia el poble de Ramón Berenguer II (1053-1082), i al seu germà bessó Berenguer Ramón II (1053-1097), suposat fratricida del primer, i tots dos, Comtes de Barcelona en aquells moments després de la mort del seu pare Ramón Berenguer I.
I va ser després que aquells Comtes bessons de Barcelona depreciaren els seus serveis, que aquell dit més tard, Mio Cid al Cançoner, venent-se al millor postor, va recalar al capdavant del seu incondicional exèrcit com ja he dit a Saragossa, per a posar-se a les ordres del rei moro Moctádir.
Moctádir va morir al poc temps partint el seu regne entre els seus dos fills, de tal forma que Mutamin hereta el regne de Saragossa i Alfagit el regne de Denia (que incloïa Tortosa i Denia).
En la consegüent lluita fratricida entre ambdós pel poder absolut, Rodrigo Díaz queda amb Mutamin.
I cal dir alt i clar i les vegades que faci falta, que va ser el Cid Campeador comandant les tropes de les taifes mores, qui va assetjar el castell de Monsó i va arrasar terres i poblats reiteradament des del Cinca fins a Almenar. I en concret, es va acarnissar més d'una vegada amb la comarca que avui coneixem per La Llitera.
Resulta doncs comprensible, que tant Armengol d’Urgell com el mateix Berenguer Ramón II, s'impliquessin en la contesa i defensa de la catalanitat de les “nostres” terres fins al punt, que l'un i l'altre i en concret Berenguer Ramón II per dues vegades, va ser vençut i fet presoner pel mateix Cid precisament en defensa d'aquestes terres i algunes d’altres fins a arribar a les costes valencianes.
Com prova històrica d'aquestes dues derrotes, van quedar dues famoses espases. La Tisona i la Colada, les dues suposades espases del Cid, que en realitat eren propietat de Berenguer Ramón II, (soc ben conscient que aquesta afirmació portarà cua). Conta el Cançoner, que la Tisona va pertànyer al rei Búcar del Marroc, cosa que jo aquí nego i d'entrada, a les inscripcions de la fulla em remeto:
"IO SOI TISONA FUE FECHA EN LA ERA DE MILE QUARENTA"
«Jo soc Tisona. Fou feta l’any mil quaranta»
"AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS TECUM"
«Ave Maria plena de gràcia, el senyor es amb tu»
No sembla doncs la segona inscripció, molt d'acord amb la fe islàmica.
Per contra, l'origen català del seu nom estaria fora de tot dubte, de la mateixa forma que el de Colada. La Tisona agafaria el nom de l’utensili per atiar o avivar el foc, mentre la Colada seria una fulla fabricada a fosa colada. Però sigui com sigui, que la història oficial moltes vegades es fa la oblidadissa, quan no menteix a la seva conveniència, matisarem més si cap tot això. Sostinc que la Tizona va ser la primera espasa que va perdre Berenguer Ramón II contra el Cid («que mill marcs d'or val») quan va ser derrotat precisament a la batalla d'Almenar (1082). Per més que en el Cançoner del Mio Cid, escrit 40 anys després de la seva mort i de forma anònima, se suggereixi que va poder pertànyer a Búcar del Marroc.
Poderoses són les raons i vàries les intuïcions que em duen a afirmar tal cosa. La primera és la coincidència de dates: 1040 ens trasllada a Ramón Berenguer I “el Vell” pare dels bessons. Qui segurament va ordenar la seva elaboració (no creo en la teoria segons la qual, 1040 correspon a 1oo2 perquè l'era hispana comença en el 38 a. C). Sinó que creo que quan la inscripció diu “era de mile quarenta” simplement vol dir “any 1040”. La segona, de caire més sentimental si cap, es refereix a la criança de Jaume I, molts anys més tard al castell de Monsó, sota la tutela de l'Ordre del Temple. On, i no per casualitat, es custodiava a més de l’Infant la famosa espasa Tisona, recuperada en el seu moment per Ramón Berenguer III, al casar-se amb María, una de les dues filles del Cid, vexades i abandonades pels triplement covards germans Carrión. Cristina, l'altra, va casar amb l’Infant de Navarra Ramiro Sánchez.
Se sap amb certesa que entre el dot que el Cid va lliurar als germans Carrión al d’esposar-se amb les seves dues filles, estaven ambdues espases, la Tisona i la Colada. Després de les noces vindrien les públiques i reiterades covardies dels Carrión. Primer per un lleó que es va escapar de la seva gàbia i ells dos, van fugir espaordits mentre tota la resta va contribuir a capturar-lo. Més tard i en lluita contra els moros, ocorria tres quarts del mateix. I per descomptat, la tercera i més vil de les seves covardies va ser, per venjar-se de les befes que amb els seus comportaments van ocasionar i haver de patir. Es veu, que retornant a Carrión amb les seves esposes, just en la roureda de Corpes, decideixen mostrar en elles la seva peculiar valentia. En lligar-les, fustigar-les, insultar-les, ultratjar-les i assotar-les, deixant-les allí tirades, nues, malferides i mig defallides es van lluir com ningú aquells dos malcriats.
Va demanar el Cid, justícia al rei per tan greu deshonra i la va obtenir. El judici va culminar amb el “riepto” o duel en el qual, els representants del Cid venceren als infants. Aquests queden deshonrat i s'anul•len les seves noces i (el que aquí ens ocupa), es retorna la dot i les espases.
I és just en aquest moment sembla ser, quan els infants de Navarra i Aragó, Ramiro Sanchez de Panplona i Senyor de Monsó i el jove Comte de Barcelona, Ramón Berenguer III, van entrar per la porta i en escena. Van sorprendre a propis i estranys amb el rei per testimoni, quan els dos alhora, li demanen al vell Cid la mà de les dues ultratjades joves.
Agraït (és de suposar), el Campejador pel canvi de rumb que en un instant va prendre la sort de les seves filles, convençut com estava uns segons abans, que a pesar del públic desgreuge el dany era irreparable, perquè després de tant d’infortuni, les seves filles quedaven inhabilitades fins i tot per a vestir sants. En correspondència amb la situació i el moment, allí mateix i davant el rei Alfonso VI, per a segellar tan generosa oferta, va lliurar per segona vegada les seves dues espases, guanyades temps ha en batalles separades a Ramón Berenguer II, als dos joves infants d'Aragó i Navarra.
Que com he arribat a saber que les dues espases van ser en el seu moment de Berenguer Ramón II?
Diguem-ne que aplicant la intuïció de Salomó:
Sabem amb certesa, que Rodrigo Díaz va vèncer i va fer presoner a Berenguer Ramón II dues vegades. La primera com ja he dit en la Batalla d'Almenar (1082), i la segona en la batalla de la pineda de Tevar (1090), entre Monroyo i Morella( Terol). També està documentat que en aquesta última batalla, es va fer amb la dita Colada.
“Vencedor en la batalla fue mío Cid bienhadado, y en ella el Conde Ramón por prisionero ha quedado. Allí ganó la Colada que vale más de mil marcos”.
Per què doncs, quan lliura aquestes als seus nous gendres, dóna la Tisona a Berenguer Ramón III i la Colada a Ramiro Sánchez? Si la Colada que ningú dubte que havia estat de Berenguer Ramón II, la hi va donar a Ramiro Sanchez infant de Navarra i Senyor de Monsó, és de suposar que la Tisona tenia tant o més de valor sentimental per a la Casa de Barcelona, que el que la Colada tenia. De no ser així, la falsedat en el gest i el menyspreu sentimental serien tan evidents, que aquest parentiu és de suposar, començaria amb molt mal peu.
Però a més, reforçaré el raonament amb un document de l'Ordre del Temple, “FEUDOPRUM” datat en l'època del Cid on se cita la Tisona i s'esmenta com, per un tractat, Ramón Berenguer I, Conde de Barcelona, li lliura a Armengol I, Conde d'Urgell, una espasa nomenada Tisona entre els anys 1018- 1026. “Ipsam espadam cognominatam Tizonem”. I ja que sabem que el Cid va guerrejar ambdós Comtes, queda clar que la Tisona va haver de ser segons aquestes revelacions, també botí de guerra.
“e ganó a Tizón/ que mil marcos d’oro val”
I és sabent això, que tot quadra i es comprèn que més tard, el Cid lliurés a Berenguer Ramón III, la Tisona i a Ramiro senyor de Monsó la Colada.
I arribats aquí, jo tindré que fer tot un esforç extra per a demostrar que a pesar de l’exposat fins a aquí, l'espasa que anys més tart va estar custodiada a Monsó era la Tisona i no pas la Colada, que semblaria ser el més lògic, ja que com em dit, Ramiro Sánchez de Navarra també era a les hores el Senyor de Monsó.
I és paradoxal, que sigui precisament aquesta aparent contradicció argumental, la que al final ens donarà la clau de tot aquest enigma de les espases del Cid.
Repassem doncs: Ramón Berenguer III es casa amb la filla del Cid María, i en segones noces amb Dolça de Provença amb qui va tenir el seu fill hereu, Ramón Berenguer IV, aquest va engendrar a Alfons II d’Aragó dir “El Cast”, i aquest al seu torn a Pedro II d'Aragó el Catòlic, i aquest a Jaume I el Conqueridor. Tots ells reis d'Aragó i alhora Comtes de Barcelona, per la qual cosa, la Tisona mai va haver de sortir del Regne. Paradoxalment, hagués passat tot el contrari si hagués estat Ramiro Sánchez el destinatari, doncs en aquest espai de temps del que parlem, i si seguim el fil de la seva descendència, s'hagués passejat pràcticament per tots els regnes d'Espanya i alguns d’estrangers.
I és amb Jaime I el Conquistador, que tornem a tenir referències escrites de la famosa Tisona:
Pròsper de Bofarull, Cronista d'Armes assegura en la “Col•lecció de documents inèdits del Regne d'Aragó”, que el Rei Jaume I, El Conqueridor, va dur La Tisona, el dia de la conquesta de València. En 1234, es confirma que en el setge de Borriana havia “aduyta una espasa de Monçó que hauria nom Tisó que era molto bona e aventurosa a quels qui la portaven”, (crónica, 79).
I és comprensible que Jaume I, atribueixi poders especials a l'espasa i que fins i tot la tingués fins a cert punt, mitificada. No oblidem, que en el Castell de Monsó i a l’empara del Temple, havia crescut, corretejant al seu voltant i familiaritzat més que ningú amb la seva llegenda.
Però no hem fet aquest viatge en el temps únicament per la catalanitat i les espases. Arribat a aquest punt convé ressaltar una mica el que poca gent sap i que si bé no contradiu, xoca clarament amb aquell paràgraf inicial que parlava de migracions i que a sigut el detonant d'aquest escrit.
Doncs bé, poca gent sap que en aquesta conquesta de València, en aquest setge de Borriana que comentava, Jaume I El Conqueridor va reclutar totes les seves tropes exclusivament en les nostres comarques i molt especialment, en terres de La Llitera.
I van ser totes aquestes gents, qui després de la reculada dels moros, van repoblar aquelles terres valencianes. I és per aquesta raó precisament, que el nostre català i el seu, tenen tants vocables similars.
Convé saber també, que les raons fonamentals per la qual massivament aquelles gents van seguir a Jaume I, en aquella aventura, van ser dues. Els mals records, que els moros al seu pas per les nostres terres amb el Cid al capdavant, havien deixat un segle abans, i la plena confiança en el seu Rei i quan dic “el seu” Rei, em refereixo a l'empatia que despertava Jaume I, per haver crescut a les nostres terres i parlava la nostra llengua.
Per canvi, els sentiments que el Cid despertava per estes conrades, clarament es poden deduir d’aquest paràgraf:
Ya va el mandado por las tierras todas,/ pesando va a los de Monçón e a los de Huesca;/ porque dan parias plaze a los de Saragoça,/ de mio Cid Ruy Díaz que non temíen ninguna fonta. (Ya va esa noticia por las tierras todas,/ les está pesando a los de Monzón y a los de Huesca;/ porque pagando tributos, complace a los de Zaragoza,/ pues con mio Cid Ruy Díaz no quieren ninguna afrenta).
==Administración==
*
|
