|
* El adverbio de lugar ''ací'' (valenciano general) se dice ''aquí''.
* Contiene gran cantidad de castellanismos.
==Ahora, toda la verdad==
Para derrocar el catalanismo que nos invade, leer esto ( los castellanoparlantes no os preocupéis, lo entenderéis a la perfección):
Orige del Valencià
El valencià és una llengua que prové, en menor grau, de les diferents llengües romàniques que van portar els repobladors cristians en época de reconquista, i majoritàriament del mossàrap, llengua constituïda per diferents dialectes romanços, derivats del llatí vulgar i ab influència de l'àrap, que es parlava en l'antic Regne de València, tal i com va afirmar Jaume I al conquistar pacíficament la ciutat de València en la redacció dels furs ("Perque els valencians de tot el regne els entenguen i puguen complir-los" va ordenar que es traduïren a la llengua que el poble parlava: el romanç).
No obstant això, hi ha diverses teories sobre l'orige i l'evolució del valencià, com la teoria de la repoblació (o dialectal), la mozarabista i l'occitanista.
Teories sobre l'orige i evolució del Valencià
La Teoria mossarabista (valencianista). Explica l'existència del valencià a través de la continuïtat poblacional i llingüística a València durant el domini musulmà. Hi ha evidències que fan pensar que durant la dominació musulmana el romanç parlat a València no es perdició sino que va perviure i evoluciona en la Vèrbola romanç Que es desenrollarà en el Romanç valencià. Per eixemple, el testimoni de la toponímia testifica que en el moment en que Jaume I va conquistar València la parla romanç autòctona tenia vitalitat; igualment és unànim el veredicte d'arabistes quan parlen de la diglòssia (àrap i romanç) i fins a triglosia (àrap clàssic, àrap dialectal i romanç) practicada en l'Espanya musulmana. Els responsables de mantindre la llengua durant la dominació musulmana a València no van ser atres que els mossàraps allí residents així com els mulades, convertits a l'islam però que van practicar un bilingüisme diglòssic: àrap per a l'administració i la cultura i Romanç valencià En els seus llars. Una de les evidències que presenten els defensors de l'antiguetat del valencià és la proximitat de les arrels de les seues paraules al llatí, d'on es deduiria que la llengua valenciana es deriva del llatí parlat en la Península Ibèrica fins a la invasió musulmana (segle VIII), la qual aporta arabismes fins després de la Conquista (segle XIII) i a partir d'eixe moment rep préstams del provençal (actualment denominat Català), aragonés, llemosí i castellà, fruits d'una repoblació minoritària.
La Teoria de la repoblació (pancatalanista). Postula que el Regne de València va ser colonisat íntegrament per catalans, en regions costaneres i aragonesos, en comarques interiors. Segons esta idea, la invasió islàmica del segle VII en la Península Ibèrica va produir un tall polític i cultural de tal envergadura que la població valenciana, entre atres, va ser totalment assimilada, perdent les seues arrels i la seua llengua, la qual cosa es contraposa ab les jarchas mossàraps en llengua valenciana i el parlar romanç d'estes gents. Posteriorment, ab la conquista de València per Jaume I s'hauria produït una espècie de buit que va ser ompliment ab l'arribada de pobladors d'orige aragonés, català i castellà, havent-hi per tant un abans i un després, sense solució de continuïtat, a la Reconquista. Per tant, esta teoria defén que el valencià no seria més que la parla catalana, a pesar de ser, l'idioma català, posterior a la Reconquista, portada pels nouvinguts ab ingredients aragonesos i castellans.
Esta teoria pressuposa que en la Taifa de València, no quedava cap habitant després de la conquista, a pesar de ser una conquista totalment pacífica, i a pesar de quedar abundants evidències sobre la permanència d'estos mossàraps conversos i no conversos durant l'Edat Mijana i els seus descendents en segles posteriors.
Davall esta idea, es troben grups que s'encarreguen de desprestigiar el valencià conseguint que molta gent deixe de parlar-ho en públic perque pensa que és una llengua incorrecta.
La Teoria occitanista. Segons la qual el valencià formaria part d'un grup de llengües íntimament lligades entre si i entre les quals hi ha un grau d'inteligibilitat que permet classificar-les davall la categoria d'occità-romàniques. En este grup cabrien el gascó, el provençal, el valencià, el català, el mallorquí, el llemosí i el llenguadocià. Esta teoria és rupturista, en el sentit que la llengua que es va a impondre a València no és la dels pobladors sino la de La Cort de Jaume I, la qual parlava la llengua provençal llemosina. Per tant, d'acord ab esta postura no són els mossàraps ni els catalans ni els judeus ni els aragonesos els que imponen la seua cultura sino la que imperava en eixe temps, açò és, la dels trobadors de l'Edat Mijana, defenent així, que els trobadors provençals i els jocs florals de La Provença van ser una gran influència i que per això, durant el segle XIX, en àmbits cultes, de vegades se li denominava a este grup de llengües com a Llemosí.
Trobablement, l'orige del valencià siga una mescla d'estes tres teories, ya que és fals que no quedaren mossàraps després de la reconquista, les llengües romàniques de l'est peninsular i sur de França tenien gran paregut entre elles estant en contínua convivència per influència dels trobadors i al Regne de València van ser pobladors del nort de la Corona d'Aragó i França, que a pesar de ser una minoria, van deixar numerosos prestem llingüístics Cal recalcar que estos repobladors no parlaven Català, sino provençal i occità pel que l'afirmació que el Valencià és un dialecte del mossàrap ab influència del dialecte provençal i de l'occità, dialecte de llengües romàniques, que al seu torn són dialectes del llatí, s'acostaria més a la realitat.
A pesar d'estudiar l'orige de les llengües, no es pot determinar ab este estudi si una llengua és o no és llengua o deu dispondre d'autonomia normativa, ya que totes les llengües són dialectes d'atres, tal com ocorre ab totes les llengües romàniques i el Llatí. Per a això, és necessari fer una Estudi sociollingüístic.
Jarchas mossàraps en Valencià
Los primers indicis de romanç valencià s'evidencien en les jarchas del segle IX, per eixemple les del senyor de Murviedro datades en el 1085, les d'Ibn al-dani de Dénia o les datades en el 1121 d'Ibn Rudaym de Bocairent. Els mossàraps van emprar el llatí en els seus llibres i escrits; però en l'us diari parlaven una llengua romànica que no s'escrivia però que era d'us general en els segles IX i X, no sols entre mossàraps i judeus, sino entre musulmans de totes les classes socials. Un dels testimonis més clarificadors va ser el d'Ibn Sida, mort a Dénia en el 1066, que ens va deixar plasmada la situació llingüística de la seua época, el segle XI,ab un parell de frases "Com no he de fer-les – Si escric en temps tan alluntats de quan l'àrap és parlava en purea – I tenint que conviure familiarment en persones que parlen romanç?"
Text d'exemple
Mozárabe:
Español:
Valenciano:
Portugués:
Latín:
Inglés:
Mio sîdî ïbrâhîm
yâ tú, uemme dolge!
Fente mib
de nohte.
In non, si non keris,
irey-me tib,
gari-me a ob
legar-te.
Mi señor Ibrahim,
¡oh tú, hombre dulce!
Vente a mí
de noche.
Si no, si no quieres,
iréme a ti,
dime a dónde
encontrarte.
El meu senyor Ibrahim,
oh tu, home dolç!
Vine't a mi
de nit.
Si no, si no vols,
aniré'm a tu,
digues-me a on
trobar-te.
Meu senhor Ibrahim,
ó tu, homem doce!
Vem a mim
de noite.
Se não, se não quiseres,
ir-me-ei a ti,
diz-me onde
te encontro.
O domine mi Ibrahim,
o tu, homo dulcis!
Veni mihi
nocte.
Si non, si non vis,
ibo tibi,
dic mihi ubi
te inveniam.
My lord Ibrahim,
oh you, sweet man!
Come to me
at night.
If not, if you don't want to,
I will go to you,
tell me where
to find you.
== Referencias ==
|
