Linaje Orís

familia de nobleza inmemorial

Linaje Orís Linaje de nobleza inmemorial. En sus inicios eran vicarios -en la Alta Edad Media, funcionario condal, inferior a los vizcondes, que tenía por misión la defensa de un territorio adscrito a un castillo. Se distinguen tres ramas. A lo largo de los siglos la primera rama ha enlazado con el linaje de los vizcondes de Barcelona; la segunda rama, la de los barones de Orís, con los Banyuls, señores de Nyer y marqueses de Montferrer, título del reino de Francia; con los Montoliu, señores del castillo de Montsonís y luego también barones del Albi; con los Sentmenat, marqueses de Castelldosrius y barones de Santa Pau; y este último linaje con los Riquer, marqueses de Benavent, entre otros linajes.

El escudo de los barones, luego marqueses de Orís, es: de gules, concha de plata, con bordura coponada de ocho piezas de oro y ocho de sable.

Primera rama editar

Fue iniciado por vicarios –la Alta Edad Media, funcionario condal, inferior a los vizcondes, que tenía por misión la defensa de un territorio adscrito a un castillo. Fueron los primeros senescales de los condes de Barcelona, ​​originarios del castillo de Orís, documentado por primera vez en 914[1]​. En el condado de Osona, surgido de una rama de los Besora con Ermemir de Besora, que remontan a miembros del vizcondado de Barcelona[2]​, con Mir Geribert. El primer vicario conocido del castillo fue Gausfred de Orís(+ 995), de la primera rama del linaje, conocida modernamente por los historiadores como la de los Orís-Manlleu. Aparece posteriormente Elderic, hijo o pariente descendiente, como vicario del mismo castillo de Orís. También Elderic de Orís o Eldric de Orís (+ 1040), vicario de Orís, hijo de Enric d'Orís (documentado en 1014), posesor del castillo de Orís y del de Torelló, rama surgida del linaje Gurb, que fue sucedida por Queralt -Berenguer II de Queralt, senescal de los condes de Barcelona. Fue feudataria de los Montcada hasta el siglo XVI. y posible nieto de Gausfred de Orís, posible padre de Amat Elderic de(+ 1060), señor de Orís y otros castells, primer senescal de los condes de Barcelona.

En esta rama también está Pere Amat de Orís, conocido también como Pere Amat de Manlleu (+ 1088), señor de Orís, Voltregà, Manlleu y Solterra. Hijo del primer senescal de los condes de Barcelona, ​​fue Amat Elderic de Orís , tercer senescal de Barcelona después de su tío materno, Ramon Miró de Aguda. Casado con Guisla de Queralt, hija de Guillermo I de Gurb y de Ermesenda, hermana de Berenguer I de Queralt, murió sin descendencia, la cual viuda cedió el dominio de Orís al linaje Queralt . Fue feudataria de los Moncada hasta el siglo XVI.

Segunda rama editar

Una segunda rama, de la que procede Enrique de Orís (documentado en 1014), poseedora del castillo de Orís y del de Torelló, procedente del linaje Gurb, cuyos sucesores fueron los Queralt -Berenguer II de Queralt, senescal de los condes de Barcelona-, fue feudataria de los Montcada hasta el siglo XVI.

Iniciada hacia 1222 con Berenguer I de Manlleu o de Orís, hijo de Ponç de Besora y de Adelaida de Manlleu, fueron sus sucesores los señores Guillem I de Orís (+ 1280), Berenguer II de Orís (+ 1320), Jaume I de Orís (+ 1349) y Berenguer III de Orís (+ a. 1352), quien compró en 1345 la castellanía del castillo de Orís a los Conanglell. Su hijo, Berenguer IV de Orís y Desbrull (+ v. 1390) heredó la casa de los Santhipòlit, el castillo de Voltregà y la castellanía de Torelló.

El hijo del último nombrado, Berenguer V de Orís (+ 1422), es considerado primer barón de Orís (el 1396 ya se intitulaba así), porque compró el dominio directo y alodial del castillo y señorío de Orís. D.ª María de Orís-Vallgornera y de Bru (+ 1695), baronesa de Orís y señora de Vallgornera, Pollestres, Vilarnau, Nefiac, Cortraví, Vinyoles, Torre de Monell, Sant Miquel de Pals y castellana de Bigordà, fue sucedida por su sobrino D. Francesc de Puiggener y de Orís (+ 1728), nombrado Francesc V de Orís. A raíz del deceso de su sobrina nieta, D.ª Raimunda de Puiggener-Orís y de Boïl d'Arenós, casada con D. Pere d'Alcàntara de Sentmenat y Copons, los Sentmenat, de la rama de los marqueses de Castelldosrius y barones de Santa Pau, les sucedieron.

El señor del castillo de Orís D. Carles d'Orís y Puiggener, hijo de Francesc de Puiggener i de Nicolau y de Magdalena de Orís, fue el primer titular del marquesado de Orís creado el 1 de agosto de 1708, por el Archiduque Carlos. El marquesado de Orís se anuló a raíz de la Guerra de Sucesión y sus derechos se transmitieron a través de: Carles Ramón de Puiggener y Descatllar, también nombrado Carles de Orís; Raimunda de Puiggener-Orís y de Boïl d'Arenós, baronesa de Orís, casada en 1769 con Pere d'Alcàntara de Sentmenat y Copons, la cual aportó patrimonio de los linajes Vallgornera y Orís al linaje Sentmenat; Carles de Sentmenat y de Puiggener, VI marqués de Castelldosrius; Carles de Sentmenat y de Riquer, VII marqués de Castelldosrius; y Ramón de Sentmenat y Sáenz-Ramírez, VIII marqués de Castelldosrius, cuyo hijo, Carles de Sentmenat y de Sentmenat (1862), lo rehabilitó en 1915, y fue, pues II marqués de Orís, IX marqués de Castelldosrius con Grandeza de España y XXV barón de Santa Pau.

Tercera rama editar

Los Orís existentes en el Reino de Valencia son la tercera rama, establecida a partir del caballero aragonés de ascendencia catalana Ximèn Peres d'Orís, primer señor de Alfafara, Agres, Benilloba, Bocairente (1250), Sella (1250) y Bicorp, documentado entre 1247 y 1285, quien aparece en el Llibre del Repartiment de Valencia del rey Jaime I de Aragón y en diversa documentación, además de obtener una alquería con huertas en Cocentaina. Su hijo homónimo, junto a su esposa Xandra Martínez de Eslava, vendieron Sella (1 de marzo de 1312) con otras propiedades a Bernat d’Oms, vecino de Cullera, por 33.000 sueldos[3]​.

El también caballero homónimo Jimeno Pérez de Orís u Oriz -conocido en catalán por Ximèn Peres d'Orís- era alcaide de los castillos de Játiva cuando las cortes generales de Monzón (1362-1363) en 1362, junto al caballero Joan de Bellvís, entre otros. El caballero errante Miquel d'Orís y ¿de Bellvís?(*? siglo XIV - +? siglo XV), habitante de la ciudad de Valencia, fue probable descendiente suyo como el caballero Martí Sanxis d'Orís, quien vendió el señorío de Alfafara al caballero Pere d’Artés, maestro racional del rey Juan II de Aragón, el 9 de diciembre de 1392. Paralelamente, en Aragón, fueron Justicia de Aragón D. Pedro Pérez de Tarazona o de Orís (1208-35), Fernando Pérez de Tarazona (1235-42), Pedro Pérez (1242-47) y Juan Pérez de Tarazona (1247-60), procedentes de Tarazona.

De esta tercera rama deben descender los Urís o Uris, de Cocentaina, de los que documentalmente se encuentra Miquel Uris, casado con Doña María de la Puente, ambos de la ciudad de Teruel, según el Archivo Diocesano de Valencia, padres de Miquel Uris de la Puente, nacido en Bijuesca, infanzón, maestresala del conde de Cocentaina en su castillo-palacio de dicha villa. Sus descendientes tenían el Molino de Diego Uris, también mencionado como Molino de Uris, almazara documentada desde 1628, en la calle de Fora de Cocentaina -ahora conocida oficialmente por calle Cervantes-, vendido al conde de Cocentaina -Archivo de la Fundación Casa Ducal de Medinaceli; también documentado en 1855-, y también El Teular de Uris, fábrica de tejas y barro cocido activa hasta la década de 1990. Algunos miembros de esta última rama trabajaron como encargados y en otros quehaceres, hasta principios del siglo XX, en el Molí d'Abargues, que se conoce en castellano como Molino Vargas, luego cuartel, más tarde abandonado, el cual puede estar relacionado con el linaje de los Abargues, de Benisa.

De esta tercera rama hay descendientes en la Comunidad Valenciana, especialmente en la provincia de Alicante; en Cataluña especialmente en la provincia de Barcelona y en las Islas Baleares;[4]​ en Orán y en Francia.

Obras de ficción editar

El escritor Chufo Llorens ha escrito la novela histórica en español, ambientada en el s. XI, Te daré la tierra, Grijalbo 2008, ISBN 9788425341977, 752 págs., traducida al catalán bajo el título Et donaré la terra, Plaza & Janés Editores 2008, ISBN 9788401387166, 736 págs., donde cita el linaje Orís.

Referencias bibliográficas editar

-ABADAL i de VINYALS, Ramón d'. Catalunya carolíngia. Els comtats d'Osona i Manresa. Vol. IV. Segona part. dir. Anscari M. Mundó i Marcet, Josep M. Font i Rius, et alii. IEC (Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica LIII). Barcelona 1999. 3 vols. ISBN 84-7283-469-7.

-GUINOT RODRÍGUEZ, Enric (UV). "La nobleza aragonesa en los orígenes del reino de Valencia durante el siglo XIII". Bajar al reino. Relaciones sociales, económicas y comerciales entre Aragón y Valencia: Siglos XIII-XIV. Institución Fernando el Católico, Diputación Provincial de Zaragoza (Colección Actas). Zaragoza 2017. ISBN 10: 849911430X / ISBN 13: 9788499114309. Pp. 167-222 Esp.: https://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/36/01/08guinot.pdf [consulta: 4-4-2022].

-SESMA MUÑOZ, J. Ángel; y LAFUENTE GÓMEZ, Mario (eds.). Acta Curiarum Regni Aragonum. Tomo II. Cortes y parlamentos del reinado de Pedro IV/1. Cortes de Zaragoza y parlamento de Gandesa (1336). Cortes de Zaragoza de 1347, 1348 y 1349. Cortes de Zaragoza de 1350 y 1352. Parlamento de Alcañiz (1354). Cortes de Daroca (1356) y de Cariñena (1357). Cortes de Zaragoza (1360). Parlamentos de Cariñena (1361) y de Barbastro (1362). Cortes generales de Monzón (1362-1363). Cortes de Zaragoza (1364-1365). Gobierno de Aragón, Departamento de Educación, Universidad, Cultura y Deporte-Cortes de Aragón-Ibercaja, Obra Social-Grupo de Investigación CEMA, Zaragoza 2013, pp. 249, 258, 353 i 366, referencias a Ximèn Peres d'Orís -Jimeno Pérez de Orís, caballero, alcaide del castillo de Játiva. ISBN 978-84-8380-296-0.

-VICEDO VICEDO, Fr. Salustiano (OFM).. Alfafara. Raíces, historia y actualidad. 1a ed. (en castellano, catalán y latín). Alicante: Ayuntamiento de Alfafara, 6-1995, p. 464. ISBN 978-84-606-2406-6.

-RIQUER MORERA, Martí de. Heràldica catalana des de l'any 1150 al 1550. Barcelona: Edicions dels Quaderns Crema 1983. Vol. I, esp. pp. 162-163; vol. II, esp. p. 788. ISBN 84-85704-34-7.

-RIQUER MORERA, Martí de (ed.). Lletres de batalla. 1a ed.. Barcelona: Editorial Barcino (ENC), 1963-68, p. 213 (t.1), 230 (t. II) i 236 (t.III). ISBN 9780130340993.

-JOVER i DOMÍNGUEZ, Francesc. Carrers de Cocentaina. 1a. Cocentaina: Ajuntament de Cocentaina, 2002, p. 431. ISBN 84-922160-2-6. «"De Fora. El carrer, pel fet de quedar fora de les muralles, a l'altra part del barranc del Sord, se li deia i popularment encara es coneix pel carrer de Fora." (p. 183)»

-RIQUER MORERA, Martí de. Quinze generacions d'una família catalana. Quaderns Crema (en catalán, castellano, francés y latín). Barcelona: Quaderns Crema, p. 1472. ISBN 9788477272267.

-Arxiu Nacional de Catalunya. Fondos: Marquesado de Castelldosrius -y baronía de Santa Pau-; Condado de Casa Dávalos -y marquesado de Benavent-, Baronía del Albi -y señorío del castillo de Montsonís-.

-FLUVIÀ ESCORSA, Armand de. Nobiliari General Català. Vol. I: Llinatges comtals i vescomtals, Institució Catalana de Genealogia i Heràldica, Barcelona 2017. ISBN 978-84-941352-9-3; NobiliariGeneral Català. Volum III i IV-E. Famílies catalanes ennoblides per privilegi reial. Segles XIV i XIX, Institució Catalana de Genealogia i Heràldica, Barcelona 2023, p. 46: sólo aparecen tres personas de los siglos XVII-XVIII. ISBN 978-84-125247-5-8. Vol. II-B. Famílies catalanes de noblesa immemorial. Institució Catalana de Genealogia i Heràldica, Barcelona 2023, pp. 76-82. ISBN 9788412524772.

-Marquesado de Montferrer (el Rosellón): Maison de Banyuls, en Viquipédie, junto con la web montferre.com [consulta: 9-3-2020].

-Viquipèdia (en catalán): vid. "Castell de Bellvís" y "llinatge Orís", con diversos enlaces.

Referencias editar

  1. d'Abadal i de Vinyals, Ramón (1999). Catalunya carolíngia. Els comtats d'Osona i Manresa (en cat) IV. Barcelona. p. 53. ISBN 84-7283-469-7. 
  2. Fluvià Escorsa, Armand de (2017). Nobiliari General Català. Vol. I: Llinatges comtals i vescomtals (en cat). Barcelona: Institució Catalana de Genealogia i Heràldica. p. 113. ISBN 978-84-941352-9-3. 
  3. (ACA Cancillería. Apéndice documental. Doc. N.º 3. Seg. 287 f. 48v – 49v)
  4. «Nombres y apellidos - INE». www.ine.es. Consultado el 22 de octubre de 2022.