Pasqual Mas

escritor español

Pascual Mas i Usó (Almazora, Comunidad Valenciana, España, 1961) es un filólogo y escritor en valenciano y español.

Biografía editar

Estudió Filología Hispánica en la Universidad de Valencia , donde se licenció en 1985 con un estudio sobre Alejandro Arboreda y el teatro barroco valenciano. En 1991 consiguió en la misma universidad el grado de doctor con una tesis sobre las Academias literarias.

Fundó y dirigió la revista internacional de teatro de calle Fiestacultura[1]​ (1999-2011), publicación europea dedicada a esta clase de teatro de calle y es colaborador de Xarxa Teatre. Algunas obras suyas han sido traducidas al castellano, al francés y al rumano.

Actualmente trabaja en la Universidad de Jaume I de Castellón , en la Universidad de Valencia y en el instituto IES Vila-Roja de Almassora, su pueblo natal.


Obra editar

Pasqual Mas es autor de libros[2]​ de narrativa, poesía y teatro en valenciano y de numerosos estudios y ediciones críticas, tanto en valenciano como en español, publicados en Alemania, España, Estados Unidos y Francia. Sus estudios se han centrado en el Teatro Barroco Valenciano, Max Aub y Antonio Muñoz Molina.

Narrativa editar

  • 1993 La confessió. Camacuc, Valencia.
  • 1998 Salt en fals. Bromera, Alcira.
  • 2000 Pavana per a un home sense nom. Set i Mig, Benicull (Pavana para un hombre sin nombre, Ellago, Castellón, 2007).
  • 2000 Històries de la Frontera. Brosquil, Valencia. (En la frontera. Neopatria, Alcira, 2015)
  • 2001 La cara oculta de la lluna. Bromera, Valencia.
  • 2002 L’amo del desert.
  • 2003 Contracontes. Brosquil, Valencia.(Contracuentos Germania, Alcira, 2011)
  • 2004 Màssimes. Emboscall, Vic.
  • 2004 Diva. Tàndem, Valencia. Traducción al castellano: La Pajarita Roja Editores, Castellón, 2017.
  • 2008 Ecos de Berlín. Emboscall, Vic.
  • 2010 L'ombra del fénix. Documenta Balear, Palma de Mallorca.
  • 2012 Metrópoli. Tabarca, Valencia.
  • 2014 Tombatossals segle XXI. Unaria, Castellón.
  • 2016 Un miracle sense importància. Neopàtria. Alzira
  • 2022 La mundana comèdia. El Toll. Almansa.

Poesía editar

  • 1986 Bitàcola. Sant Feliu de Llobregat, Ayuntamiento
  • 1994 Els mots comunicants. Germania, Benicull.
  • 2001 Tauromàquia. Club Taurino Castellón.
  • 2002 Biblioteca de Guerra. Brosuil, Valencia.
  • 2002 Intermezzo. Emboscall, Vic. (Traducido al francés y al español, 2003).
  • 2003 Nòmada. Viena, Barcelona.
  • 2006 Perversió del Tròpic. L'Aljamia, Sagunto. (Traducido al francés y al español, 2006).
  • 2011 Metralla. Amirac, Vila-real.
  • 2021 Tierra ocupada. Modernidad Líquida, Benicàssim (Edición bilingüe catalán-castellano).
  • 2022 Geòrgiques. Bromera, Alzira.

Teatro editar

  • 2001 Estratègia per a una ciutat d’ombres. Toulouse Lautrec. Germania, Benicull de Xúquer.
  • 2009 Proserpina. Estrenada por Xarxa Teatre en la Inauguración del LV Festival de Mérida.

Estudios editar

  • 1987 La práctica escénica valenciana en el Barroco tardío: Alejandro Arboreda. Alfons el Magnànim, Valencia.
  • 1993 Justas, academias y convocatorias literarias en la Valencia Barroca (1591-1705). Teoría y práctica de una convención. Universitat de Valencia.
  • 1993 De las Academias a la Enciclopedia. Alfons el Magnànim, Valencia. (VVAA)
  • 1993 Diccionario de literatura española e hispanoamericana.Alianza, Madrid.(VVAA)
  • 1996 Academias y justas literarias barrocas valencianas. Edition Reichenberger, Kassel.
  • 1997 La literatura barroca en Castellón. María Egual. Obra Completa. Sociedad Castellonense de Cultura. (Con Javier Vellón)
  • 1997 Xarxa Teatre. Quinze anys. Diputación de Castellón.VVAA.
  • 1998 Poesia Acadèmica valenciana del Barroc. Editition Reichenberger, Kassel.
  • 1999 La representació del Misteri a Castelló. Diputación de Castellón.
  • 1999 Descripción de las Academias Valencianas. Diccionario de académicos. Edition Reichenberger, Kassel.
  • 2000 Académies et societés savantes en Europe (1650-1800). Flamarion, París (VVAA)
  • 2002 Beltenebros de Antonio Muñoz Molina. Síntesis, Madrid.
  • 2002 A la deriva. Germania, Alzira.
  • 2006 La calle del teatro. Hiru, Ondarribia.
  • 2006 Castelló, del carrer al paper. Ajuntament de Catelló de la Plana.
  • 2009 Justas valencianas del Barroco. Biblioteca valenciana, Valencia.
  • 2011 Miguel Egual poeta i traductor almassorí del segle XVIII, Almasora Literària.
  • 2012 Manual d'escriptura creativa, Germania. Alzira.
  • 2013 Estratègies d'escriptura creativa, Germania. Alzira.
  • 2014 Gestión cultural. Innovaciones y tendencias, Tirant lo Blanc. Valencia.
  • 2014 Teatro de calle actual, Amargord, Madrid.
  • 2014 Escribir narrativa creativa, Unaria, Castellón.
  • 2019 Conversaciones de Teatro de calle, Amargord, Madrid.
  • 2019 Catálogo del corpus poético inédito de Max Aub, Diputació de Castelló.
  • 2023 Poetes de l'exili de 1939. València, Academia Valenciana de la Llengua[3]​.

Ediciones editar

  • 1991 Manuel Vidal y Salvador: "La colonia de Diana". Edition Reichenberger, Kassel (VVAA)
  • 1992 José Ortí y Moles: "Aire, tierra y mar son fuego". Edition Reichenberger, Kassel(VVAA)
  • 1994 José Ortí y Moles: Academia a las Señoras (1698).Edition Reichenberger, Kassel
  • 1995 El mito de Edipo en la comedia baroca española. Alejandro Arboreda: "No hay resistencia a los hados. (VVAA)
  • 1997 Alejandro Arboreda: El más Divino Remedio y aurora de san Jinés. Peter Lang, New York.
  • 1998 Max Aub. Antología Traducida. Fundación Max Aub, Segorbe.
  • 1998 Antonio Folch de Cardona: Lo mejor es lo mejor. Edition Reichenberger, Kassel*
  • 1999 Guia de lectura de “Antología Traducida” de Max Aub. Fundación Max Aub, Segorbe.
  • 1999 La famosa representación de la Asunción. Diputación de Castellón.
  • 1999 Gaspar Mercader, Obra dramática, Edition Reichenberger, Kassel*
  • 2001 Max Aub. Obra Poética Completa. I. Poesía. IVEI, Valencia (VVAA)
  • 2005 Max Aub. Antología traducida. Visor, Madrid.
  • 2008 La famosa representación de nuestra Señora a los cielos. Institut Valencià de la Música, Valencia
  • 2008 Max Aub, Lamentos del Sinaí. Visor, Madrid.

Premios y reconocimientos editar

  • 1985 Premi Martí Dot de Poesia. Sant Feliu de Llobregat.
  • 1992 Premi Extraordinari Tesis Doctoral. Universidad de Valencia.
  • 1999 Premi Ciutat de Sagunto de Novela. Ayuntamiento de Sagunto (Valencia).Premis Ciutat de Sagunt
  • 2000 Premi Ciutat de Vila-real de Teatre. Ayuntamiento de Villarreal (Castellón).Premis Ciutat de vila-real
  • 2000 Premi Enric Valor de Novela. Diputación Provincial de Alicante.
  • 2000 Medalla de Plata del Ayuntamiento de Almazora.
  • 2002 Premi 25 d’abril de Poesia. Benissa.
  • 2003 Premi Josep Pascual Tirado. Narrativa. Castellón.
  • 2004 Premi Ulisses. Narrariva. Castellón.
  • 2005 Premio Artes Escénicas. Feria de Teatro de Lejona.
  • 2007 Premio Baltasar Porcel de Novela. Andrach.
  • 2016 Premio de narrativa Ciudad de Carlet.
  • 2021 Premi Ibn Hafaja de Poesia. Ciutat d'Alzira.[1]

Referencias editar

  1. http://www.fiestacultura.com/
  2. Beatriz Arquimbau Costa, Narrativa i territori. Personatges i espais en les novel·les de Pasqual Mas i Usó. Tesis de Licenciatura. Universitat Jaume I. 2011. 118 pp. Adolf Piquer, La identitat narrativa valenciana en el segle XX. València, Institució Alfons el Magnànim, 2020.
  3. Mas i Usó, Pasqual. «Poetes valencians de l'exili de 1939». Acadèmia Valenciana de la Llengua. Consultado el 24 de noviembre de 2023. 

Enlaces externos editar